miércoles, 16 de enero de 2013

Tresors


El temps marceix la meva joventut,
emblanquint cabells i cobrint el cos
dels primers senyals d’un ocàs forçós
que, inexorable, solca la salut.

Lluny queden els jocs de qui fou menut,
els amors sentits pel jove frisós
i les mil hores d’estudi curós
que precediren el mestre lletrut.

Ara, de tota aquesta gran caterva,
només algun vers rimat esbomba
part selecta del perdut esplendor.

De tots els tresors que la ment conserva
i que m’enduré feliç a la tomba
trio la primera nit i aquell plor.


Publicat a www.lasiringadepan.blogspot.com el 16 de gener de 2013.
Il·lustració: detall d'Adam i Eva de Gustav Klimt (1862-1918).
Text de Joan Fontanillas Sánchez.

4 comentarios:

  1. De ordinario el poeta escoge, entre las ambiguas cenizas del llanto y la luna blanca de amor triunfal, ambas cosas (en sèrio? acabo de fer un ''refrito''!). Hehe. Bon sonet. Crec que puc entendre perquè files sonets.

    ResponderEliminar
  2. Possiblement, ets un dels qui més m'entén! Hehehe... Que ja és molt perquè jo, de vegades, ni m'entenc!

    ResponderEliminar
  3. És bo de tenir tresors per conservar!

    ResponderEliminar